Jordiblog: abril 2008

Quan encara no ha acabt aq. crònica diuen q. el nostre president del club excursionista ens ha anomenat "xirucaires sense desnivell" en un acte públic;desde aquí dedico aq. crònica a tots aq- xirucaires de la MR i especialment al company esportista Antoni Pamies del Centre Excta. La Segarra, i a un soci de la Secció Excursionista del Club de Futbol Reddis q. no van tindre la sort de cara aquell día.

Dificil d'explicar les sensacións q. un te després d'acabar aq. marxa,un recorda fa 2 anys quan la vaig intentar amb el Xavi i a Santes Creus vem abandonar i li venen a la memòria les imatges dels 2 derrotats per aq. cursa al pont d'aq. lloc,esperant a q. arribes el David amb el seu cotxe per portar-nos a casa.
Aq. vegada potser no estaba tant be de forma però mentalment estic més fort per fer marxes d'aq. llargada i això és molt important a partir de certs quilómetres.
Com sempre abans de començar una marxa el dissabte un esmorçar en el Refugio amb el Xavi i la seva família per anar agafant forces cap a les 9.15h i després a esperar al Jordi Casanova,a la Txell,a l'Alba i al seu pare(q. feia de conductor).A Collbató esperavem trobarnos amb el Raul i el David( Vernet brothers),el Jaume,el Josep i una amiga seva q. no coneixia;la Maria.Com es veu ja havia una primera diferencia amb fa 2 anys;aq. vegada erem més gent i això tb. es molt important per aguantar en una marxa tant llarga.

Sortim de Collbató a les 12h del migdia a buscar el primer control a Piera (km 10 de la marxa). En aq. control només trobem liquid i res de menjar,llavors enfilem cap a la riera a buscar el primer avituallament sòlid a la Pista de Can Guixera on arribo amb molta gana tot i haver menjat 2 barretes pel camí,en foto 3 entrepans i un sprite i a continuar q. el camí es llarg cap a Sant Joan de Mediona (km 31). En aq. tros de la marxa ja anavem distribuits en 2 grups; primer el Josep, Jaume,Japo,Dave i Raúl i després l’Alba, la Maria, la Txell, el Xavi i jo. Llavors com el camí es fa llarg ,anavem xerrant i al refiarnos de la gent q. anava per davant nostre no veiem el trencant a l’esquerra del GR-172 cap a Sant Joan i fem uns quants Km de més(aprox. uns 4-5km).

Arribem a Sant Joan de Mediona,estem uns moments per reposar liquids i una 8Km de pujada cap el següent control a la Llacuna,arribem cap a les 20,00h,amb rasca però força animats encara q. comença a fer la guitza una ampolla al peu esquerra,en aq. control un petit entrepa,un got de brou calent i a arreglar una mica el peu amb tirites i esparadrap.

Després enfilem cap a l’Ermita de Montagut, km 50 i meitat de la marxa,en aq. moments recordo q. per mi va ser el pitjor tros de la marxa ara fa 2 anys;boira i un camí ple de corriols de pedres q. et van matxacan els peus poc a poc;aq. any no hi ha boira i es veu un cel tot net amb un munt d'estels(com es nota q. sóm uns kemakos i amb la contaminació llumínica no estem acostumats a aq. cel) però el corriol de pedres i es igual.

A l'arribar a l'ermita trobem q. es troba tancada per un problema amb les claus,llavors per no refredar-nos, no ens entretenim gaire i tirem cap a la baixada a Santes Creus,aq. es bastant criminal per ser molt vertical,plena de pedres i de nit;Són 12 quilòmetres abans d’arribar a Santes Creus, km 62,5 de caminata i lloc de mal record feia 2 anys.

En Santes Creus demano un entrepà d'hamburgessa amb ceba,uns callos(Foto) i truita de patata,estem poca estona pq. feia molt fred i molta estona sentat no es podia estar pq. comencaves a tremolar,llavors enfilem cap a la sortida del poble i passem pel pont de Santes Creus lloc d'abandonament exacte de feia 2anys,sort q. aq. vegada hi era el Raúl(l'home de la MR) per donar ànims i fer de cotxe de suport.Així que caminant per la carretera vam tirar buscant el control 7 del km 72 a l’Alió,després cap a Vallmoll i després cap a Vilallonga.Aq.últims Km eren eterns,sobretot a partir del poble de Villalonga fins el control amb aq. nom situat a les afores del poble,i q. dir dels últims 9-10km,la veritat es q. en aq. Km jo ja anava a pinyo fix i amb una sol pensament al cap i era arribar,tenia el peus inflats i amb varies ampolles q. feian cada pas un torment,no tenia ganes de parlar,només renegaba sobretot a l'entrar a Reus i veure una recta inmensa i després q. et feien anar cap a totes direccions dintre del poble fins arribar a la meta.

I q. dir de l'arribada,la veritat es q.en aquell moment solament vaig tindre una sensació d'alleujament per haver arribat i poder descansar els peus,la sensació d'alegria per haver acabat els 100km vindrien després.

Tb vull donar les gràcies al Raúl per portar-nos a Collbató i després al seu germà David per portar-nos a Barna tot i tenir q. anar a Preixana.

Tb en sento molt orgullós de pertanyer al GELS amb aq. companys q. tinc de caminades tot i el sominas de president q. tenim.